Les estacions enològiques de Vilafranca i Reus
Uns espais d’investigació i formació pels propietaris rurals
1903 – 1905
Les estacions enològiques de Vilafranca i Reus
Uns espais d’investigació i formació pels propietaris rurals
1903 – 1905
Les estacions enològiques són un peça clau en el camí cap a la modernització i millora de la qualitat dels vins catalans.
Existeixen antecedents de caire privat a inicis del XIX, com el Jardí botànic de la Junta de comerç de Barcelona del 1815. Però la implicació de l’Estat Espanyol no arriba fins a mitjans del XIX, concretament el 1851 quan es crea l’Escola Central i General d’Agricultura, des d’on es comencen a titular els primers enginyers agrònoms. Durant l’últim terç del segle XIX, la idea de generar un espai específic per la viticultura i l’elaboració de vins va agafar força, sobretot després de l’arribada de les grans plagues europees: l’oïdi (1845), la fil·loxera (1878) i el míldiu (1880’).
El 1892 es crea la primera estació a La Rioja, i de seguida, es detecta la necessitat de crear-ne dues més a les zones de més importància vitícola: Vilafranca el 1903, i Reus el 1905. Gràcies a aquestes dues estacions i centres de formació i conscienciació vitícola, poques zones van liderar un procés de replantació com la que es va viure al Penedès i al Camp de Tarragona.
Les seves funcions principals eren modernitzar la viticultura i acompanyar als viticultors en un procés de millora de tècniques i infraestructures, a la vegada que es superava la crisi de la fil·loxera. En aquest sentit, les estacions enològiques oferien cursos als petits propietaris fins i tot, amb un caràcter ambulant de poble a poble. També s’hi va liderar una lluita en contra dels fraus en la comercialització dels vins, operant anàlisis de laboratori i fomentant nous mètodes i processos enològics. En un sector on la majoria de vins s’elaboraven en espais rudimentaris i poc controlats, les aportacions de les estacions enològiques van ser cabdals per iniciar una entrada dels vins catalans en les lligues dels vins fins europeus, un pas avançat respecte d’altres zones de la península ibèrica.
A les estacions enològiques es van dotar d’equipaments i recursos per tal de fer formacions als propietaris i viticultors, tant en el camp, en l’elaboració, com en les aptituds organolèptiques de tast. Es van crear sales específiques amb grups de maquinària de la darrera tecnologia. Però també s’hi efectuaven estudis científics i minuciosos dels processos del conreu de la vinya, dels tipus de sòls, els adobs utilitzats i els fenotips i genotips de les varietats de raïm. De la mateixa manera, en els laboratoris s’analitzaven les qualitats del vi per assegurar una garantia en la seva exportació.
Les dues estacions enològiques van estar dirigides en una primera fase per Caludi Oliveres, enginyer agrònom i un dels personatges clau de la vitivinicultura de principis de segle. En el cas de l’estació enològica de Reus, té la particularitat d’un edifici de tendència arquitectura industrial modernista que ha arribat fins avui dia, obra del reusenc Pere Caselles.
