Inici / Història / 1932

Del Estatuto del vino a les DO Catalanes

L'entrada del territori català en un marc legislatiu modern

Totes les DO

1932

Al segle XIX s’inicia l’interès per determinar les apel·lacions d’origen dels vins d’una manera sistematizada i legislada.

Són els productors, comerciants i consumidors exclusius els que veuen necessari la indicació protegida del lloc de producció del raïm i l’estil de vi, per tal de fer front a les falsificacions i vins d’imitació de baixes qualitats. És el cas dels Tokaj a Hungria, els Champagne o Conyac a França, els Jerez o Malvasia de Sitges a Espanya, o els Oporto a Portugal. Aquests espais tenen unes condicions naturals i humanes històriques que doten d’una manera única els seus vins.

La materialització d’aquest procès a Espanya és l’Estatuto del Vino. Dins del govern republicà de la II República, és el primer intent de legislar en àmbit estatal els territoris vitivinícoles i introdueix el concepte de Denominació d’Origen. De les 19 proposades, 6 eren catalanes: “Rioja, Jerez, Xerez o Sherry, por ser sinónimos; Málaga, Tarragona, Priorato, Panadés, Alella, Alicante, Valencia, Utiel, Cheste, Valdepeñas, Cariñena, Rueda, Rivero, Manzanilla – Sanlúcar de Barrameda, Malvasía-Sitjes, Noblejas y Conca de Barbará”.

Però la creació de les diferents DO queda aturada degut al conflicte bèl·lic del 1936. És a partir de 1940 que es comencen a aprovar els cossos legislatiu dels diferents territoris, tot i que serà d’una manera molt ralentizada. Al 1970 ja existeixen 24 DO, i amb l’arribada de la Democràcia, les competències en matèria de governança i legislació de les DO passen als governs autonòmics.

Actualment, hi ha més de 70 DO per tot el territori espanyol, de les quals, 12, són a Catalunya, totes elles sota lideratge de la institució màxima catalana del sector: l’INCAVI (Institut Català de la vinya i el vi). Catalunya, doncs, és un dels territoris amb més apel·lacions d’origen, representant, així, la biodiversitat de terrenys, climes, medis, paisatges i trajectòries arrelades en la vinya i el vi.

L’Estatuto del Vino, elevat a llei el 26 de maig de 1933 i publicat a la Gaceta de Madrid Núm. 257, el 13 de setembre del 1932. Pàgines 1884 a 1900.

Fragment corresponent a l’article 34.

Les denominacions d’origen han estat enteses com un factor sòlid de protecció i valorització d’un producte únic, amb uns factors climàtics, mediambientals, però també humans, a tenir en compte. Segons l’article 30, “… se entenderá por denominación de origen, los nombres geográficos conocidos en él mercado nacional o extranjero, como empleados para la designación de vinos típicos que respondan a unas características especiales de producción y a unos procedimientos de elaboración y crianza utilizados en la comarca o región de la que toman el nombre geográfico”.

Dins del marc legislatiu de l’Estauto del Vino va existir un intent de legislar amb més especificitat el territori català, sota de la Generalitat de Catalunya republicana. Amb el nom “Estatut del vi de Catalunya” va ser un encàrrec a Manuel Galés i Martínez al 1934, amb l’ajuda de Llorenç Badell i Feliu Roig. Però amb la supressió de l’autonomia de Catalunya al mateix any, la proposta no va prosperar.

Algunes de les DO catalanes són de les més antigues de l’Estat Espanyol.